La son

La segona cosa que la gent sol preguntar-te quan et troben o et truquen és, després de "què fa el nen?", és "ja dormiu?". Suposo que hi ha nens més ploraners que el nostre i d'altres que menys, però diria que no ens podem queixar, habitualment dorm les seves bones tres o quatre hores seguides, a la nit. El que passa és que de son vaig bé perquè, a causa d'un accident domèstic, estic de baixa, i de moment tinc l'oportunitat inesperada d'anar-lo recuperant. Tot i això, quan tot torni a la normalitat i em calgui aixecar-me a dos quarts de set del matí, segurament les coses seran prou diferents. Em caldrà tenir disciplina i anar a dormir més aviat, per compensar les estones que durant la nit pugui estar despert, i poder-me llevar l'endemà amb capacitat d'anar a treballar. Si a aquesta edat ja no se sol sortir fins gaire tard, perquè l'endemà costa recuperar-se, veurem com respon el cos quan arribi el moment de posar a prova la son.

L'esquena

Quan vaig agafar per primer cop el fill en braços la sensació va ser que era un cigronet molt petitó i molt lleuger. Dos kilograms set-cents grams és un pes normal però tirant a baix per a un nadó i quan un es troba en plenitud l'esforç per agafar-lo, moure'l, deixar-lo al llit o rentar-lo és petit. Ara ja ha guanyat mig kilet de pes i aquestes accions puntuals descrites continuen sent senzilles. El que ja no és tan senzill és passejar els tres kilets dos cents grams durant mitja hora amunt i avall per casa, xiuxiuejant una tonada i mig bressolant el nadó, intentant calmar-lo perquè dormi, un cop alimentat i net. I no és senzill perquè l'esquena es carrega de seguida, sobretot en la zona lumbar, que queda força adolorida. I és aquí quan em vénen les cabòries sobre l'edat... als pares joves també els passa? També però menys? Gens? I a còpia de fer-ho, la musculatura de les vèrtebres lumbars s'enfortirà i la sensació de càrrega i de dolor baixarà, o pel contrari a mida que el nen guanyi pes aquests símptomes s'aniran fent més i més intensos? Aviat ho sabrem!

Permís de paternitat i "zuo yuezi"

A banda del naixement del fill, el millor regal que em podien haver fet per aquest 48è aniversari és el poder gaudir del permís de paternitat. Aquest permís va ser creat el març de 2007 i permet al pare, de manera independent de la mare, tenir 13 dies de baixa addicionals als 2 dies de permís lligats directament al naixement.

Hi ha una gran diferència entre tornar a la feina al tercer dia o poder-ho fer dues setmanes més tard. En aquest tercer dia pot ser que la mare encara estigui a la clínica, com va ser el nostre cas, de manera que no em vull imaginar com hagués anat tot si hagués hagut de compaginar la feina amb el trasllat de l'hospital a casa i el posterior aterratge a una rutina desconeguda. Aquests dies addicionals permeten fer aquesta transició sense urgències i de manera progressiva, alhora que permeten gaudir d'uns dies de vida familiar recollida i, necessàriament, modesta, però agradable.

En el nostre cas, aquests dies addicionals ens estan sent de gran ajut, perquè la mare segueix algunes de les prescripcions del zuo yuezi, és a dir, del mes posterior al part en la cultura xinesa, motiu pel qual em correspon a mi, entre d'altres tasques, de cuidar-me dels fogons i preparar els plats escollits prèviament. Algunes de les pràctiques del zuo yuezi avui en dia ja no semblen massa lògiques, almenys a ulls occidentals, però de ben segur que el repòs i la dieta, que és el que seguim, són importants per a la plena recuperació de la mare.

El naixement

No crec que hi hagi cap altre moment més emotiu en la meva vida que el del naixement del primer fill -i a hores d'ara, qui sap si únic-. És un moment màgic on tots els neguits del procés de l'embaràs se sublimen en forma d'emoció, en veure per primer cop aquella persona que s'ha anat formant al llarg dels nou mesos anteriors. La fragilitat del nounat, aquells primers moviments reflexos suspès en l'aire, intentant en va aferrar-se a algun lloc inexistent, el primer plor, la sobtada sensació d'alleujament de la mare després del patiment extrem, conformen els colors d'un quadre de vida i sang, d'alegria i patiment, de gaudi i de responsabilitat. I ja després a l'habitació, una altra imatge frepant va ser la del nounat aferrat al ventre de la mare, amb una mirada de trasbals, desorientació i fins i tot d'introspecció, com si intentés entendre què havia passat i com s'havia produït el viatge a un món tan diferent del conegut fins el moment. Aquesta és una imatge que dubto que oblidi mai.

Ser pare als 48

Ser pare als quasi 48 anys és ser pare en un moment de la vida on la majoria de famílies ja tenen els fills adolescents. Tu comences quan els altres ja quasi acaben i això et dóna una sensació d'anar una mica contracorrent. Hi veig *possibles* inconvenients biològics (veurem com va...), però també els avantatges que dóna la maduresa d'edat, amb el pòsit de major calma interior que un té, comparat amb els 20 i escaig o 30 i pocs. Miraré d'anar explicant detalls d'aquesta experiència vital inoblidable a través d'aquest bloc, que espero que pugui ser un lloc de trobada amb altres pares i mares que visquin experiències similars.